Uns esbossos més de dissabte de 2 a 3 minuts i retallats per l'escàner

Les 22:22, les 4:44, el 666

La repetcició del mateix número en una xifra tinc la sensació que em persegueix. Les 22:22 eren ara quan he mirat el rellotge del mòbil. Les 4:44 va ser l'hora en la que ja molts i molts mesos, quan jo encara no estava divorciada, però en tràmits, i ella ni pensaments d'estar-ho, vem sortir de l'apartament d'arenys que el Jordi ens deixava per indagar i navegar pels nostres cossos, descobrint una forma d'estimar, de sexualitat descoberta recenment i mútuament. El 666 és l'acabament d'un número de loteria que fa ja molts anys vaig comprar un dia i no vaig deixar de comprar fins fa uns anys. I ara només el compro l'encarrego per la rifa de Nadal i el sorteig de reis (El niño).
ës tot atzar, esclar. Però, m'agrada pensar o ara penso i així se m'acut en aquest moment, que m'agrada perseguir l'equilibri. Cal no oblidar que, per poder abastar, entendre i voler arribar o intentar aconseguir un equilibri cal transitar pels extrems. Jo ho veig així i ho visc així. I no puc amagar que els extrems m'atreuen també i molt i m'ofereixen motius per caminar, per avançar. Uns extrems, esclar no excessivament extrems. M'encanta sentir-me viva. M'entusiasme escriure poemes d'amor i només els escric si els sento o de desamor. Adoro el record de la seva pell, del seu sexe, dels llavis, de la tendresa, de la complicitat i no voldria oblidar que he estat viva així i me n'he sentit i he perdut l'equilibri. No crec haver-lo tingut mai. El busco, l'intento, però no el desitjo. L'equilibri per a mi és una imposició de la vida, d'allò que anomenem consciència, d'una mena d'honestedat i integritat que m'encalzen sense remei i em determinen. Per sort, la poesia, els traç, un traç meu, o la mirada contemplativa d'un dibuix o d'una pintura, l'enamorament, l'amor sincer que he pogut expressar-te i l'alegria que he sentit quan et gaudia i et miravaa i em miraves i em senties i despertava a prop teu, m'han desequilibrat. sortosament, per tant, l'atzar és l'autor de la presència dels números que es repeteixen en les xifres de la meva vida. I ara, malgrat que aquest procés que ara visc, m'ha emmirallat en el record de l'equilibri, el que emergeix com a compensació d'aquest dolor intens i d'aquest aprenentatge, no voldria aturar-m'hi gaire. No vull, ni mai he volgut ni sabut viure equilibradament. I em poso seriosa i ho intento i crec que dissimulo bé i fins i tot podria colar  i semblar sóc un ésser equilibrat i sensat. Em rebel·lo, ho sento, sempre ho he fet i aquesta és la meva essència i part del que em defineix. No suporto les futeses. Dissabte, en una conversa molt banal amb un pare dels que estàvem en la trobada de nens a Comarruga va fer broma respecte la tipologia de pesones determinades o no determinades a rebre no sé quina subvenció o propòsit, ara no ho recordo, perquè no escoltava gaire i la conversa era molt trivial. I va comentar "només falta que siguis família nombrosa, funcionari i per al sumum gay". I jo vaig dir, ostres noi doncs si et defineixes o ets com jo dona, divorciada, amb família nombrosa, funcionària i bisexual i aquest aspecte no el tinc encara clar, no sé què passaria. Evidetment s'ho va pendre a conya. No puc callar, no en sé i no ho vull fer. I preferiria abandonar l'equilibri i no perseguir-lo i somio en poder fer-ho.

La orilla

Finalment he trobat el poema del Pedro Salinas que em va recomenar la Mayte. Li vaig escriure la matinada del 30 d'abril, expressant-li el meu dolor i en la seva resposta em va dir:  "hay un poema de salinas que dice "no pidas más abril al treinta de abril.." lo conoces?"
L'he trobat, no el coneixia. Tan apropiat tant pel que diu, com pel 30 d'abril...!

Són una meravella aquestes paraules, ho són. Seria un somni arribar al consens del poeta respecte que davant el trenta d'abril, davant del final per tant, oblidéssim que hi ha aquest partir, aquest no ser-hi, aquest no pot ser i tanquéssim les portes, el camí, el que serà amb la certesa que no serà res més i que tot ens ho ha donat l'abril. Acceptar el no res sense tenir al davant el més enllà, el més enllà del final és una tortura, és el primer i gairebé essencial sentit de l'existència, del tarannà racional, humà. Però, jo sóc dona. Dona més enllà d'humana i racional.
Un dels meus arguments per deixar de fumar i sé que sona prosaic, ho sento, en aquest context; per ser-me més còmode i fàcil deixar de fumar, ha estat sempre no pensar que mai més no ho tornaria a fer. Pensar que sempre estaria al meu abast. I és així, perquè només depén de mi. Deicxar d'estar amb tu i la seva acceptació no pot passar per pensar que podré estar amb tu, estimar-te, ser-hi quan vulgui; no és així, depén de tu, depén de mi, depén del món, de la vida, del sentit, de les direccions, de com bufi el vent, el vent de les experiències, de les nostres, del que som, del que esperem, del que podem... quates coses, masssa coses i aspectes. Com m'agradaria ara Núria ser capaç de "no pedir más abril al trenta de abril". I et diria Mayte, et preguntaria, et demanaria, com es fa això? Com puc treure del meu cap quan passejo amunt i avall, quan dormo, quan somio, quan miro una pel·lícula i no la veig,  com podria oblidar que abril té més de trenta dies, com podria no desitjar que els tingués? Només voldria oblidar-ho fent de cada un espai sense fi.

Forta, no sòlida

Sóc com el terra trepitjat,
l'asfalt recorregut per rodes que vénen i van.
Sóc on sóc, i sóc esperant ser.
Resisteixo el dolor, resisteixo mirar-te i no veure't,
donar-me i donar-me i donar-me i només rebre.
I de nit i de dia i de matinada
hi sóc.
Però el meu cor no pot,
el meu cos no vol,
els meu cap no sap,
em trasnformo, canvio.
Sóc com l'asfalt,
dur, rsistent, perseverant.
I la solidesa, em dic?
M'he trasnformat,
deformada en el camí
que no he caminat amb tu,
assedegada en un florir
que no oloraré amb tu,
incompresa en un sentir
que no t'expressaré a tu.
Voldria ser el terra ferm
sense bassals
i caminar
i no ensopegar;
i veure't venir sense caure
ni trontollar quan em facis l'amor,
quan em facin l'amor.
Forta seré
i en soledat la solidesa cultivaré,
i obriré la mà
per atendre la flor
i tancaré la mà
i cap fulla s'esberlarà
com les cendres que ara
arrossego i trepitjo aquí.

Un altre de dissabte

Lliures en la nostra presó

Només volia dir una frase:

"Lliures en la nostra presó"
Cadascú en la seva. Tu en la teva i jo en la meva. Estaria bé saber i indagar els límits del que ens empresona, per poder escapar-nos-hi
Sentir-se alliberat en la nostra presó és un engany. Potser ens alliberararia més ser esclaus en una altra presó que no fos la nostra, perquè voldria dir que hem fugit d'allò que ens empresona dins nostre. I el més excel·lent, no esdevenir presoners de cap presó. No crec que això existeixi. Seguirem presoners perseguint no ser-ho. 




"

Nua a la barceloneta de matinada. Gràcies Efrem pel concert, el gelat, el ball, el bany i la maria

Pel títol no ho semblarà, però ha estat una nit del tot apacible i tranquil·la com tu Efrem. Un panini horrorós i caríssim deborat en 10 minuts en els que ja hem encetat la conversa serena com tu.
Unc concert de flauta travesssera, arpa i viola amb una sonata de Debussy al Palau Moja. Una llarga conversa caminant fins el Club Natació Sant Sebastià amb un gelat de llimona i avellana a las mans que ens refrescava, on m'has portat a una festa d'un excompany de Súnion del teu curs que jo no he reconegut. Un local gran amb gent agradable i molt distés. De seguida t'has posata ballar i amb un ritme frenétic que m'ha sorprès; més aviat pensava que un clàssic, un pianista enamorat de Brahms i concertista no ballaria cap mena de so abans dels anys cinquanta del segle XX. I no només no ballaves sinó que estaves divertit, animat i ballant d'aquella manera en la que res ni ningú et talla. Jo m'he posat a fer el mateix per fer-te companyia i que no et sentissis sol. En poca estona se m'ha passat la vergonya i se'ns han afegit espontanis: música dels 70, 80, 90 i hem cantat mirant-nos aquella de la Alaska "Dónde está nuestro amor sin solución..." o aquella altra de "tengo la camisa negra, hoy mi amor está de luto, y una pena que me duele...". I suàvem molt i jo m'he posat la teva boina o gorra y he seguit ballant. Feia temps que no em posava un barret i amb el meu cabell migllarg, mignegre, migblanc, no deu quedar tan malament. I segons tu, els meus ulls s'havien transformat i m'havia tret 20 anys de sobre, tu em debies recordar amb 20 anys menys, perquè de fet ens coneixem des dels 14. I estaves content, perquè em deies que els meus ulls brillaven pel Reikhi que de forma ràpida i sobtada m'havies fet a la platja abans d'entrar a la festa. Al principi m'has fet riure amb els gestos, però t'he de dir que m'he sentit relaxada un cop m'has posat les mans en unes quantes parts del meu cos amb molta suavitat i de forma del tot inofensiva, per si algú pensa malament. I s.i, crec que em brillaven més els ulls, perquè al principi de la nit, allà amb el panini, els tenia apagats i segur que molt tristos. I no t'agrada que tingui aquests ulls, t'agrada tenir cura de l'ànima de qui estimes i alleugerir la seva pena i avui ho has aconseguit, almenys per unes hores.
I després de ballar molta estona m'has dit d'anar a  fer un bany a la platja i de cop i volta no ho he vist clar,però després m'he dit, per què, no? No recordo ni si ho he fet mai banyar-me de matinada i en pilotes, en tot cas era molt jove, més que jove. I Ja veus asl nostres quaranta, bé tu en tens trenta-nou, ens hem tret la roba, tu més ràpidament que jo i t'he vist com et posaves a l'aigua i quan jo hi entrava tu en sorties. I sort que no hi havia gent de males mirades per allà, només un grup de noies i nois jovenets. I no t'he mirat gens el cos, ni m'hi he fixat. Tu, sense cap mena d'inetnció, per això m'agrada i em complau i em relaxa estar amb tu i per altres coses, m'has dit que tenia un cos molt maco. I jo t'he dit, ah sí! I com faig a vegades quan em lloen, que busco deslloar-me jo, t'he dit sí perquè estic tirant les espatlles enrere, perquè sinó els pits m'arriben a terra! I ens hem quedat una bona estona parlant desputllats assecant-nos de peu i t'he ensenyat el meu cranc del cul i t'he explicat la història de quan i el per què me'l vaig fer tatuar. I parlàvem i no ens miràvem els cossos de cap manera, ni la seva presència ens neguitejava i menys la nuesa. I m'has regalat un collaret, perquè estaves pràcticant el "desapego" i m'has comenbtat que me''l deixaves fins el dia 27 de maig que fas un concert i serà dijous hi aniré (un collaret que transmet serenor). I veure al tenor aquell amb qui m'has explicat que t'hi has ficat al llit dues vegades, però com viu en parella, i després de fer cas a la teva terapeuta, has estat capaç de dir-li unes paraules, per tal que sabés que el volies a ell sol o no el volies; que creies que amb ell podries explorar o anar més enllà, però només amb ell, no amb ell i la seva parella incorporada. I t'he parlat de nou d'on sóc jo, i t'he recordat d'on vinc i hem parlat molt i m'has intentat donar i dir-me paraules molt alliçonadores que em posaré al cap en la mida del possible, però que no sé si seguiré fil per randa, perquè sóc feble, tot i que sé que tens molta i molta raó amb el que me dius. I m'ha encantat, perquè el to de la nostra conversa respecte al que a mi tant m'ha preocupat i em preocupa, ha estat molt diferent del que parlo amb qui m'escolta normalment. I m'han servit molt més les teves paraules. I en tornar del bany hem vist a part del seguici de la festa asseguts en una passarel·la de la platja i ens han fet broma respecte al ball i al bany i ens han passat dos o tres calades de porro de maria (que gairebé mai he fumat, però aquella estava sent una nit diferent de la majoria de nits). Hem xerrat una mica amb ells i hem tornat a la festa. ens hem acomiadat i hem marxat. Hem caminat de nou fins a Liceu i allà ens hem dit adéu amb unes paraules resum i amb els teuis consells molt clars i coratjosos cap a mi.
Gràcies Efrem per la nit tranquil·la i serena, perquè ho estat malgrat que no ho sembli. Tot ha succeït amb calma i serenor.

Una abraçda.

Se m'acaben les paraules

Se m'acaben les paraules.
A l'amor perdut, no.
Al cos que no hi és, no.
A mi que m'abandono
en l'ofec de les lletres per tu, no.
Voldria dormir lleugera.
Voldria ser dormint.
Voldria saber de tu
des dels poemes primers.
Se m'acaben les paraules.
Les posaré al calaix,
perquè cantar a l'amor,
com fer-ho al desamor,
és saber de l'amor.
I és que dir-te l'amor,
com també saber-me en desamor,
és saber l'amor que no pot ser.
Voldria una nit de pluja,
i un dia de sol,
per ser com cal,
per ser el que cal.
Se m'acaben les paraules,
les que he aprés del teus ulls,
les que he begut de la teva pell,
les que han brollat dels meus pits.
Se m'acaben les paraules,
perquè no puc dir-les trobant-te.
Vull viure un desert de paraules,
si no les puc escriure
amb el record ben present
de tu amb mi,
en simetria.

Unes paraules de la Mayte

Llegia en un missatge de la Mayte avui, "pero no pierdas de vista la temporalidad de las cosas, del amor y también del dolor." I sé que té raó, que és així, però porto mitja vida o més donant cops de puny a la maleïda temporalitat i més quan aquesta temporalitat és molt temporalitat. Prefreixo el temps que perdura, el sentiment que es compromet, la mà ferma i dedicada i gaudir de la breu temporalitat del plaer de l'orgasme, del plor del dolor intens però efímer millor, d'una carícia subtil fregant-me la galta, la de la teva mà, la d'un somriure robat als meus nens o a qualsevol nen.
Fa anys una veu profètica em va dir que em seria difícil sentir-me feliç, perquè difícilment seria viscuda i sé el per què, el que ja em va dir aquella veu profètica, perquè peso massa i la vida la majoria la vol viure lleugerament.
I aquí estic Mayte, lluitant amb la temporalitat, tens tota la raó, el temps és el temps i només el temps ens mostra que hi ha temps per a tot mentre hi ha temps. Voldria un temps més lleuger, jo només voldria estimar com he fet i m'ha estat permés aquests darrers mesos i viure l'amor amb lleugeresa, amb quotidianitat.
Gràcies per les teves paraules que m'han donat una mica de llum i m'han fet sentir millor.

A vegades tan a prop, a vegades tan lluny

Em vestia, no sé quin dia d'aquests
des de l'adéu.
Debia ser dels primers,
el primer no,
no m'hagués adonat ni que em vestia.
Em vestia aquell dia,
i veient-me mig nua,
una peça de roba íntima,
la dels pits,
em va fer plorar.
Em recordava adquirint-la
i pensant en tu.
Petiteses, ho sé, detalls insípids,
però saps que m'encanten els detalls.
Com posar al nostre cercador de restaurants
"ambiente romántico", i sentir-me satisfeta
agafant-te la mà i mirant-te els ulls mentre sopem,
ballant-me en el cap el com m'agrades i et desitjo.
I sé que no és original, ni valuós,
que t'hagi dit les paraules per les quals
jo em moriria, com en una pel·lícula romàntica
d'aquelles en blanc i negre,
en les que sempre hi havia
un conflicte, paraules eternes i un casa't amb mi.
I he sentit també les menys roses,
a vegades negres i llunyanes,
que m'han inundat de trsitesa:
les que em mostraven cruament
que no em veies de companya en la la vida acompanyada,
sinó en la íntima, curta, lleugera en hores i amagada.
I tant penso que a prop i que lluny estàvem
i tant sé que tan a prop podríem haver estat.
La bellesa, preciosa, et vaig dir un dia cinèfil,
està en els ulls de qui la mira,
i en els meus ulls només bellesa,
la teva;
Preciosa, ha estat així.
M'agradaria tornar a trobar en mi
la mirada que mira i em sorprén.