Passen les intencions

Les imatges del televisor
transiten rere la pantalla on escric
com un fluxe de vida sense paraules.
Paraules intento donar-me
com beure de l'amor
el coneixement,
no el desig dibuixat
que brolla i creix quan més lluny m'espera.
Indago en mi i m'apunyalo amb l'agudesa
d'aquesta hermenèutica ferotge.
M'agrada asseure'm sobre una roca llissa
i escoltar les onades amb els ulls,
mirant el vent que m'escolta
cridar en els silencis:
voldria bressolar-me
sobre els núvols dels pensaments quiets
i adormir-me per sempre fregant
el cos que m'acompanyi amb serenor.
Una barca se m'acosta,
la distància és allà,
navegaré?

Sencera

Sencera,
no només en unes engrunes del dia,
més aviat plena com la lluna.
Com una mà acaronant-me els cabells,
com els fills adormits en els braços
amb els dits abraçats en els pits,
sencera cerco ferms pensaments.
I empaito les molles escampades per la taula,
un got de vi i un cendrer,
i els nens que mandregen mentre els adoro
amb crits, feblesa i cansament.
Sencera voldria escriure
i furgo en paraules que se m'esmunyen
només mirar-les.
Sencera intento assure'm en aquest sofà
amb el cos espès i el sexe llunyà
i no evocar imatges tendres com el pa
desbocat pels racons
com l'amor que sencer se m'assecarà per l'endemà.
Lleugera ara la intenció,
sencera, l'amago en el calaix

Contrapès

Viatjo, em moc, desvetllo la pell
de somriures, de plors, de feblesa i de força.
Tímidament per una escletxa
allò, allò d’allà tan endins
em retroba i m’acarona.
Mai hagués pagat per posseir-ho,
malgrat que la maduresa estaria servida
per a alguns si en tinguessin:
dolor profund de l’experiència trencada
per les dificultats que en el vent et toquen.
Soledat amagada.
No saps que els pedregals
molt millor transitar-los de la mà?
Soledat del pensament agut,
com una punyalada cada dia
davant el mirall d’un mateix.
Besa’m les idees que s’esmunyen
pels meus membres cada dia.
Quina pau l’amor
que m’enamori així
i envaeixi el meu llit de fets i d’il•lusions.
Tanco els ulls, com el llibre que
t’escric cada nit en els llençols.
És una història feixuga,
com una pedra en el cor
que la vida equilibra,
 i tu,
algun dia el contrapès.

Només

Només arrelada en aquesta certesa,
espero, no m'aturo.
Em descobreixo.
Un camp trepitjat per a la verema.
I la verema, allí, espero.
M'aturo, respiro amb els silencis
i amb els ànims en la terra.
Només, només, només respiro.

Desfent

Ets un camí d'un sentit,
una corrent que se me'n du,
més enllà del pas constant de les hores
dels dies que omplo de batecs.
Un punt solitari, perquè visc,
i la vida endins és un recipient hermètic i clos.
Un punt més enllà, perquè moro
mentre faig i desfaig,
com els nusos que amago en la mà,
més enllà dels dits que assenyalen
un cos, el teu, com un repetit desig,
amable i dolç,
equilibrant els sentits;
i amb la placidesa que penso després,
la que abastaré si et desfaig poc a poc,
desfent-te la pell
amb la humitat del meu rostre
en els llavis, et faré.
I tot se me'n va de la ment,
passejant prop del mar i  les roques,
madures del tot,
seguint les petjades dels nens,
que perseguirem més enllà
dels bolquers de l'amor,
crescuts ja.
Allà, vull ser-hi,
desfent el temps
tu i jo;
dos punts,
el càlid horitzó
i una línia paral·lela,
desfarem.

Un paseo por las rocas

Escucho corderos,
dejé las lágrimas lejos.
Se me pierden los ojos entre entre el humo
de tanto que fumo.
Quizás no tan lejos,
sólo abandonadas entre las sábanas
de mis hijos que duermen.
¿Y dónde está mi sueño?
en una montaña rusa de silencios,
aquellos que viven
en miradas atentas hacia mi cuerpo.
Perdí la noche anhelando el día
y el día se me pierde en este tiempo,
cae la oscuridad, caen los sueños.
Despertaré,
pasear por las aceras
tocando inviernos.
Ahora escribo,
helada, entera, semidespierta.
Tan sólo deseo instantes,
una flor acompañada,
un paseo por las rocas,
te tengo y duermo.

Escolto el vent

Sento el vent.
Em tormenta en aquest espai petit i desolat.
Però, és així, sóc aquí.
M'empasso la por dia a dia
i la comoditat se m'escapa en els somnis.
Un soroll constant,
la vida incòmode que tinc davant
i, la força, cap premi per a qui
desitja consol i quietud
i gestos càlids prop del mar
prenent una mà més enllà d'aquest vent.
Senzills són aquests sons.