Contrapès

Viatjo, em moc, desvetllo la pell
de somriures, de plors, de feblesa i de força.
Tímidament per una escletxa
allò, allò d’allà tan endins
em retroba i m’acarona.
Mai hagués pagat per posseir-ho,
malgrat que la maduresa estaria servida
per a alguns si en tinguessin:
dolor profund de l’experiència trencada
per les dificultats que en el vent et toquen.
Soledat amagada.
No saps que els pedregals
molt millor transitar-los de la mà?
Soledat del pensament agut,
com una punyalada cada dia
davant el mirall d’un mateix.
Besa’m les idees que s’esmunyen
pels meus membres cada dia.
Quina pau l’amor
que m’enamori així
i envaeixi el meu llit de fets i d’il•lusions.
Tanco els ulls, com el llibre que
t’escric cada nit en els llençols.
És una història feixuga,
com una pedra en el cor
que la vida equilibra,
 i tu,
algun dia el contrapès.

Només

Només arrelada en aquesta certesa,
espero, no m'aturo.
Em descobreixo.
Un camp trepitjat per a la verema.
I la verema, allí, espero.
M'aturo, respiro amb els silencis
i amb els ànims en la terra.
Només, només, només respiro.