Desfent

Ets un camí d'un sentit,
una corrent que se me'n du,
més enllà del pas constant de les hores
dels dies que omplo de batecs.
Un punt solitari, perquè visc,
i la vida endins és un recipient hermètic i clos.
Un punt més enllà, perquè moro
mentre faig i desfaig,
com els nusos que amago en la mà,
més enllà dels dits que assenyalen
un cos, el teu, com un repetit desig,
amable i dolç,
equilibrant els sentits;
i amb la placidesa que penso després,
la que abastaré si et desfaig poc a poc,
desfent-te la pell
amb la humitat del meu rostre
en els llavis, et faré.
I tot se me'n va de la ment,
passejant prop del mar i  les roques,
madures del tot,
seguint les petjades dels nens,
que perseguirem més enllà
dels bolquers de l'amor,
crescuts ja.
Allà, vull ser-hi,
desfent el temps
tu i jo;
dos punts,
el càlid horitzó
i una línia paral·lela,
desfarem.

Un paseo por las rocas

Escucho corderos,
dejé las lágrimas lejos.
Se me pierden los ojos entre entre el humo
de tanto que fumo.
Quizás no tan lejos,
sólo abandonadas entre las sábanas
de mis hijos que duermen.
¿Y dónde está mi sueño?
en una montaña rusa de silencios,
aquellos que viven
en miradas atentas hacia mi cuerpo.
Perdí la noche anhelando el día
y el día se me pierde en este tiempo,
cae la oscuridad, caen los sueños.
Despertaré,
pasear por las aceras
tocando inviernos.
Ahora escribo,
helada, entera, semidespierta.
Tan sólo deseo instantes,
una flor acompañada,
un paseo por las rocas,
te tengo y duermo.

Escolto el vent

Sento el vent.
Em tormenta en aquest espai petit i desolat.
Però, és així, sóc aquí.
M'empasso la por dia a dia
i la comoditat se m'escapa en els somnis.
Un soroll constant,
la vida incòmode que tinc davant
i, la força, cap premi per a qui
desitja consol i quietud
i gestos càlids prop del mar
prenent una mà més enllà d'aquest vent.
Senzills són aquests sons.