Per a l'exposició col·lectiva, aquest suport d'acordió obsequi de la Núria, la meva

Uns quants més de juny

Equilibrio

FEIA ANYS QUE NO ESCRIVIA POEMA EN CASTELLÂ


Pongo un pie en tierra firme,
como una mirada sutil y clara al silencio.
Paz, quietud, como advertir que el día ha amanecido
meciendo las horas con los rayos de luz matinal
dibujando en mi cama un aliento de felcicidad.
Eso es, despertar carente de pensamientos
y repleta de sensaciones, las de la luz
y si puede ser,
las del reflejo de tus manos en mí
impregnando todos los segundos
hasta el siguiente amanecer.

Y el otro lo pongo cerca del barro,
muy lejos de todas las mañanas
que imagino hundida y recogida
bajo las farolas sin ti.

Anhelo el punto medio,
ya lo dijo Aristóteles,
esa es la virtud.

Equilibri, desequilibri. Passejo

Ho veig.
Quan em recorro de la llum a la foscor,
quan la mà agafa la flor,
quan mesuro la llum en la nit,
quan busco l'equilibri
i caminar per una recta
i fer brollar un posat seriós
de dona;
de dona de quaranta
compromesa en ser-ho,
lliure per tormentar-me
cercant paraules, raons i ports
on adomrmir-me,
on fer dormir la meva galta
i  en despertar dibuixar un somriure,
en els meus ulls tu, reflectida.
I també allargo la mà,
per agafar la flor que em regali primavera,
espai obert, llum i no soledat.
I mentre t'acarono els llavis,
i imagino ara com escriuria un poema
de plaer en els teus,
sospito que hauré de crear un equilibri
entre els teus llavis,
el meu cap descansant en tu,
i la mà que em fas allargar buscant olorar una altra flor.

Matisos

De l'escrit d'ahir n'he extret com un resum que mai serà resum segur. Primer deixo anar escribint el que tinc al cap i seguidament, molt sovint, formant part de l''insomni que em segueix, hi penso i en faig com un estracte.
El d'ahir, el que sorgeix del que ahir vaig expressar és més o menys el següent. He d'explicar, però, que en el llit, en les hores de no dormir, són molt més reals les paraules que ara no recordo del tot bé i que no surtiran amb tanta facilitat del meu pensament.
No tan sols m'agrada, sinó que crec que anhelo i necessito la simplicitat. Però, no accepto, no puc conviure, no m'entra, no en sé de la simplicitat sense fonament, sense solidesa, ni base.
Una carícia, un petó, una abraçada, un somriure, un plor, el gest últim d'una vida, per a mi han de tenir la simplicitat i la facilitat d'allò que els fonamenta, que els alimenta, que els consolida i els fa ser i és la seva raó de ser i de ser-hi.
Una carícia sense la fermesa d'un sentiment consolidat, treballat, cohesionat no la voldria ni rebre ni donar. Intento evitar que no sigui d'una altra manera, tot  i que no ho he aconseguit esclar. He rebut i malversat carícies no fonamentades i aquestes formen part de mi i del que sóc, però intento no perdre el nord del que voldria, del que em guia.
Qualsevol  gest crec jo, sembla fàcil i senzill i ho sembla més sempre en la mida que més ha estat consolidat en l'aprenentatge ja sigui de la vida, de l'amor, d'aquelles activitats en les que ens anem fent experts amb el temps.
L'excel·lència de la senzillesa d'un exercici gimnàstic, d'una veu que entra dins sense oposició, d'un poema que sembla no res però que és sublim amb tres paraules col·locades en un temps i amb un sentit, o d'una mà que frega una altra i pot trasbalsar tot un cos i unes emocions és el que m'entusiasme sovint.
Tot plegat, sí, és això el que m'interessa i el gest final, el resultat de cada gest sembla frugal, senzill, simple, fàcil, però no ho ha estat, té al darrera treball, esforç, maduresa, sensibilitat, amor, comprensió, doncs fins i tot darrera una flor que neix hi ha segles i segles de natura en moviment.
I aquest és aquest pes del que sovint parlo i que maleeixo. Em pesa aquesta dimensió d'entendre la vida, el que sóc i el que visc, perquè el gest senzill que m'entusiasme sovint m'empresona i intento construir fonaments per trobar després el gest senzill on no cal, no es pot o no es vol, no em deixen. Malgrat tot, puc conscienment abandonar aquesta dimensió, aquest camí, però no voldria que deixés de formar part del que sóc i em guia.
I saps Núria, quan em miro molt endins, allà on em fa mal mirar-me jo i que em mirin, sé que el que de debó m'entristeix és que la gravetat i el pes del que jo valoro i busco, em fa pesada, greu, sòlida, malgrat vull el senzill i simple. i per això et peso i no sóc fàcil i encara més a tu que tens com a valuós el que és còmode i poc complicat. I sé que en sóc més l'excepxió i no pas tu. I també sé que t'atreu el resultat, el que una dimensió com la meva et dóna i ofereix. I saps, tu també tens el gest senzill que adoro i m'encanta, però  la teva fermesa es troba arrelada encara  en uns fonaments que t'allunyen de mi.
Encara que no t'ho sembli intento des de fa un temps rebaixar aquesta gravetat meva per entendre'm amb tu, per no saber-me sense tu. Ara voldria saber si tu vols confluir en algun lloc. T'ho preguntaré avui o demà.

llegia un frase, unes paraules fa un moment...

Llegia, no diré on, alguna cosa semblant a que abandonar certa visió romàntica, idealista o conceptual de la vida en i per a certs temes (aquesta manera de resumir el comentari és meva, perquè no deia ben bé això), és fer-se més realista per poder ser feliç. I desconec si és ben bé així... segureament sí, però el primer que em ve al cap no és tant la idea de realitat sinó de conformisme. I és que sempre, sermpre i ara més que mai m'he batut amb la realitat. Quina lluita i debat sense fi tinc entre els valors que arrossego i que em guien i aquesta realitat tan mundana! Sóc una espècie estranya, estrangera. He fet i faig i persegueixo i camino pels camins de la lleialtat, la fidelitat, la sinceritat i aquests camins, evidentment són conseqüència de mancances pròpies, però transitar-hi no és fàcil, com tampoc la coherència. I en alguns instants envejo abandonar-me a la no coherència,. a la no lleialtat, a la poca claredat, a la no paraula i en podriar fer-ne una experiència. Quina guerra tinc amb mi mateixa, més que mai...! Perquè fins ara no m'havia qüestionat sortir-me del camí de tot allò que em guia, que m'ha guiat, que m'ha il·luminat i donat llum des de sempre, que m'ha donat solidesa... i resumint podria dir que no és res més que el valor, el concepte, la vivència de la solidesa, de la base, del pes, de la gravetat. I que és el que pesa? El que no és fàcil, ni frugal. Pesa el que´és difícil, el que costa, el que té una entitat i un nom per si mateix. I aquesta experiència del concepte més que de la forma, del pes més que de la lleugeresa per si sola, perquè el gest subtil i lleuger en el pes i conecepte és una meravella, com l'amor,el  teu, el d'aquests darrers mesos... és així.
No puc amagar que perseguir la realitat, la que la quotianitat em posa davant, `cercar el que és fàcil, sense pes i poca substància, m'atreu, però em desespera, perquè no sé viure en la superfície sense tenir la base ben consolidada.
Desconeca ara què fer en aquest meu dilema: mentenir-me, consolidar-me o jugar en la superfície? D'una manera o de l'altra la soledat em persegueix. M'encantaria que no fos així. Qui m'agafarà la mà i m'acaompanyarà? Mentrestant, qui sap... Seguriré debatent-me i buscaré una lleugeresa forçada pel desengany... buscaré els teus gestos fàcils i aquesta facilitat serà per a mi una gran dificultat; buscaré altres gestos fàcils potser per sobreviuré i reposaré en una lleugeresa en la que no hi crec i no persegueixo, però que m'encalza i a la que m'hi aboco.